dijous, 5 de novembre de 2009

Atemptats i fets luctuosos


La vila de Sants i la seva agitada vida política ens ha deixat moments bons i altres de més fatídics. Un barri obrer i popular com aquest havia d’acollir per força esdeveniments socials i lluites obreres al llarg del segle XIX i XX. Tal com hem explicat al capítol de La Plaça de les Bombes, va haver un moment en què Sants apareixia a la premsa en nombroses ocasions a causa precisament d’aquesta mala maror generalitzada i que aprofitaven els pistolers i alguns anarquistes per fer explotar bombes al pas dels terratinents i senyors. Un dels més notoris va ser el que van patir Francesc Cambó i Nicolás Salmerón a Hostafrancs abans d’un míting que havia convocat el Casino de Sants el 18 d’abril de 1907. Cambó era dalt d’un dels carruatges de Paquito Batsums quan a l’alçada del carrer Consell de Cent les bales dels lerrouxistes van ferir greument el dirigent de la Lliga a l’abdomen. Cambó ho relata així a les seves memòries: “A la nit del 17 d’abril devíem donar un míting al Casino de Sans, en el qual havíem de parlar Salmerón, Odón de Buen, Emili Junoy i jo. A quarts de deu de la nit fèiem via cap a Sans en un faetó els quatre oradors i el fill de Salmerón, que s’hi havia afegit. En entrar a la carretera de Sans notàrem ja fets anormals, com l’apagament de quasi tots els fanals; després sentírem alguns crits hostils; finalment, en passar per davant d’una cantonada, començaren els dispars d’una arma curta contra nosaltres. Als primers, vaig sentir-me ferit i així vaig dirho als qui m’acompanyaven. Els cavalls emprengueren una forta arrencada i els trets seguien acompanyant-nos. Ja lluny de l’indret on s’havia produït l’atemptat, hi havia una farmàcia: allí s’aturà el faetó i tots baixàrem En posar jo peu a terra vaig tenir la sensació d’un desmai, com si una gran hemorràgia interna se m’estigués produint. M’entraren a la rebotiga. L’afecte dels que m’acompanyaven i dels qui anaren venint em prenia el poc aire que necessitaven els meus pulmons per a
resistir aquella prova.” Una estona després, i acabada una petita intervenció, el dugueren a la Clínica. El camí d’anada fins al dispensari durà més d’hora i
mitja Uns quants anys abans, a la sortida del Vapor Vell, els conflictes
obrers havien provocat la mort de més d’un industrial. El 1854 a l’Espanya Industrial havia començat el conflicte de les selfactines i l’any després, el 1855, els revoltats van matar el director del Vapor Vell, Josep Sol i Padrís, quan sortia de la fàbrica. Eusebi Güell, el propietari, va decidir llavors tancar la
fàbrica i dur-la a Santa Coloma de Cervelló. El 1870 hi hagué avalots per les lleves de soldats. És el que s’anomena com a revolta de les quintes. L’estat, llavors amb diverses guerres i flancs oberts, va haver de convocar una nova remesa de soldats i van ser cridats a files. Només hi havia dues formes de deslliurar-se’n, pagant dues-centes pessetes que era un sou d’un treballador de dos anys, o trobant un substitut. Així que només els fills de les famílies riques se’n salvaven. Les dones, més de dues mil, mares de família i joves esposes, van dirigir-se des de les fàbriques a l’Alcaldia de Sants. Era el 4 d’abril. Van incendiar l’ajuntament i van matar el tinent d’alcalde, Gabriel Carbonell, a l’alçada del carrer de Sugranyes. Aquell dia, trenta obrers més van acabar morts. Entre els pistolers i anarquistes també hi havia, sovint, algunes trobades. Per exemple Simó Piera i Pagès que va patir el 1922 un atemptat per part de pistolers del Sindicat Lliure o l’anarquista Bruno Alpini, amic de Durruti, el 1934, trobat amb sis trets al cap a Creu Coberta Però les bombes no són patrimoni d’èpoques antigues. Entre els anys 1983 i 1988, el grup terrorista Terra Lliure va atemptar de forma reiterada . El 2 de setembre de 1983 i el 15 de juny de 1984 contra la delegació de la Fecsa al nostre barri. El 8 de
setembre de 1984 va haver un llançament fallit d’una granada contra la caserna de la Policia Nacional de la Plaça d’Espanya que va acabar en res. I dos mesos després, el 2 de novembre un atemptat amb dos artefactes explosius contra la Delegació de l’Inem. Finalment, el 2 de maig del 88, una bomba trampa a la façana del Banc Central a la Carretera de Sants va acabar amb un policia i un Guàrdia Civil ferits i setze civils també ferits lleus. La banda terrorista ETA també ha intentat malmetre la democràcia al nostre entorn. El 28 d’octubre del 1993 un cotxe va explotar a l’aparcament de l’Estació de Sants amb 10 quilos d’Amosal al seu interior. Era un dia de pont i l’estació era molt concorreguda, però una trucada oportuna al diari Egin va alertar a la policia i es va desallotjar l’Estació. El 20 de desembre del mateix any, ETA va intentar matar un policia al carrer Tenor Masini amb un cotxe robat i carregat d’explosius. No hem d’oblidar bombes que no ha posat ningú, com l’explosió de gas del carrer Rajolers, entre el número 17 i 23, el 1974, que va matar 14 persones i en va ferir 19 més.

1 comentari:

  1. En Paquito Batsums era l' oncle de la meva mare i li va explicar que el dia de l' atemptat d' en Cambó , per aturar el carruatge, varen posar escombres plenes d' excrements a la cara dels cavalls

    ResponElimina