dijous, 5 de novembre de 2009

El cavaller de la Creu Coberta


La Creu Coberta, a imatge de la que avui es troba a la Sala de Plens de l’Alcaldia d’Hostafrancs, era l’antiga creu de terme entre Barcelona i Sants. Aquesta creu, coberta per un petit sostre de fusta, es trobava a la confluència de l’avinguda de Frederic Mistral amb el Paral•lel.
La llegenda diu que tot el que passava per la Creu havia de resarhi
una oració per al penjat que hi havia al costat, en una de les
forques que poblaven aquell camí.
Un bon dia, un cavaller barceloní havia desafiat un altre de la
ciutat per unes diferències. S’havien de trobar més enllà de la
Creu Coberta per una lluita a mort. Però el cavaller contrari es va
proposar d’atacar-lo amb traïdoria just quan arribés.
Com era habitual, el bon cavaller va descavalcar i resà una oració
per l’infeliç que penjava més enllà. Al cap d’uns segons se li
aparegué en la foscor un home que li digué que no es mogués
d’allà en un parell de minuts i que li donés la capa, l’espasa, el
sarró, el barret i el cavall.
La veu d’aquell home era tan convincent que el cavaller va
emmudir i no s’atreví a dir res més. Al cap d’uns segons se sentí
remor d’espases, soroll de lluita i gemecs.
Al cap d’uns moments tornà l’home i li digué: Jo sóc el
condemnat que penja de la forca més enllà, que t’he volgut agrair
l’oració que sempre que passes per aquí em dediques. El teu
contrincant t’esperava amagat per matar-te a traïdoria, i així es
creu que ho ha fet, però en comptes de ferir-te a tu, m’ha
travessat a mi, que ja sóc mort. Pren la teva roba de nou, i a mi
penja’m a la forca, que és el meu lloc de repòs.
Just a sota de la forca hi havia un carner, un gran pou on anaven
caient les despulles que es desprenien dels cossos dels morts
quan ja feien ferum. Era un lloc aterrador on els veïns de Sants i
Barcelona no s’atrevien a posar un peu.
Un fatxenda de les rodalies va fer una juguesca i se n’hi va anar a
mitjanit. S’havia jugat tenir prou coratge com per, en plena
foscúria, anar a clavar un clau a la paret del carner. Com que
anava mig esporuguit, en arribar al carner va clavar el clau i,
sense adonar-s’hi, va clavar-hi també la seva capa per una punta.
Ja marxava cofoi d’haver resolt l’assumpte quan va notar que
l’estrebaven per darrera. L’home pensà que era el penjat que
l’atrapava i no el deixava marxar fins que morí de por. El dia
següent en van trobar el cos, encara clavat, amb els ulls
desencaixats i amb els cabells blancs.
La història la trobem documentada gràcies a Leyendas y
tradiciones de Francisco de P. Capella, Barcelona, 1922 i a Joan
Amades i la seva Excursió llegendària pel Pla de Barcelona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada