dijous, 5 de novembre de 2009

El torrent dels morts


Els planells antics de les viles de Sants i Hostafrancs mostren un antic rierol que avui ha desaparegut sota centenars de metres cúbics de formigó: El torrent del Mal Consell. Aquest torrent apareix ben delimitat al Planell Topogràfic del terme de Sants del 1838, com un afluent del Torrent d’en Rabassa o Riera de Magòria.
La confluència dels dos torrents era si fa no fa a
l’actual carrer de Sants, una mica abans del Pont d’en Rabassa,
que creuava la riera. Tot i això, aquest torrent del Mal Consell ja
ve documentat des del segle XVII. Baixava de més amunt de Can
Mantega més o menys per on s’ubicava també el Torrent dels
Morts, que era afluent del Torrent de Perales, que avui encara
dóna nom a un carrer al voltant de la Plaça de Can Mantega.
¿I quin era aquest mal consell a que fa referència el torrent?
Doncs la llegenda diu que fa molts anys, el dimoni s’aparegué a
un noble de Barcelona a qui aconsellà, pel seu propi benefici,
assassinar un bisbe de Sant Cugat. El cavaller, fent cas del
diable, va dirigir-se a casa del bisbe, a qui matà, no sense
penedir-se’n pocs dies després. Finalment, el consell se li tornà
en contra i acabà condemnat ja que el remordiment no el deixava
viure. Sens dubte, un mal consell que donés nom a un torrent
havia de ser un consell del diable. Des de Sarrià el Torrent de
Magòria girava per l’antic camp de l’Espanyol, baixava per
Entença, vorejava l’Espanya Industrial i un cop passat el Pont
d’en Rabassa girava cap a la Riera Blanca.
El Torrent dels Morts, d’altra banda, baixava des de Pedralbes
bastant més amunt i discorria prop de la masia de Can Bruixa.
¿Quins morts hi havia? ¿D’on provenien? De les velles llegendes
que parlaven de fantasmes i moribunds, prop d’aquells paratges
on s’apareixia el llop, no ens n’ha quedat res de res. Si que
sabem, però, el que succeí a Can Bruixa a finals del segle XVIII
¿Què va donar nom a aquest casalot? ¿Quines bruixes
s’amagaven en aquells entorns? La família Piera Llopart hi va
tenir molt a dir. Les males històries conten que, aquella família
comprava sempre els animals més nafrats i amb pupes que hi
havia als mercats. La història diu que els Piera Llopar anaven de
fira en fira amb unes quantes monedes i es feien per quatre rals
amb els bens més famèlics, amb les cabres més malaltes i amb
els porcs més nafrats. Els pollastres, si eren cecs i moribunds ja
n’hi havia prou. Fins i tot se’ls miraven malament. Quins amos
d’un casalot com aquell no podien permetre’s el comprar un
pollastre de pota blava? Els Piera, al contrari, semblava que
menjaven les escorrialles de les granjes.
Al cap de poc temps, però, els animals recuperaven pes i salut.
Els pollastres deixaven de ser cecs, els porcs ja no eren nafrats
sinó que havien esdevingut garrins formosos i rosadets. Poc
temps després, ja grossos i atipats, els venien a un preu elevat,
com si haguessin estat criats amb bon gra. Ningú ho entenia.
¿Com era possible? Sens dubte, era qüestió de bruixes i de mals
averanys. I poc temps després, donaren al seu vell mas abandonat
el nom de Can Bruixa.
Conta una altra llegenda que quan la noia Barcelona passava una
crisi ara fa molts i molts segles, els seus consellers la van enviar
enllà fins que trobés una casa de bruixes. Quan hi arribà, allà on
hi ha avui Can Bruixa, les velles fetilleres digueren a Barcelona:
No pateixis, ja que fins aquí un dia arribaràs i seràs rica i
poderosa! I així fou i Barcelona incorporà molts anys més tard,
Les Corts de Sarrià.
Avui, en arribar a aquestes contrades ens trobem amb carrers que
duen noms que es perden en els anys. Prop del pas de la Riera de
Magòria, a Hosafrancs trobem Vilardell i Llobet, que fan
referència a espais indescriptibles i il•localitzables a l’entorn
d’aquesta zona. Sembla que Llobet podria provenir del mot
“llop” recordant que la presència d’aquests animals en els
paratges propers a Sants hi sovintejava.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada