El Turó dels Penjats

L’anomenat Turó dels Inforcats era aproximadament a la Plaça d’Espanya actual, una mica abans de la Creu Coberta. Des del segle XIV les forques per als penjats s’aixecaven a les vores dels camins que sortien de Barcelona, per a que els forasters i els vilatans veiessin la duresa de les lleis en la seva aplicació.
Les forques van ser situades, entre diversos llocs, a l’anomenat
Turó dels Inforcats, abans del turó de la Vinyeta, que va ocupar
després la plaça de les Arenes, i a tocar del camí que tot sortint
pel portal de Sant Antoni, pujava per l’actual Avinguda Mistral.
Allà on es trobava amb el que després seria el Paral•lel, abans de
la Creu Coberta, hi havia el gran turó on penjaven els cadàvers
dels delinqüents de la ciutat.
Els càstigs per als lladres, violadors, assassins i molts altres eren
exemplars i per això esdevenien cruents i a vista de tothom.
A vegades fins i tot, eren lligats en pals i forques vius i els
deixaven que embogissin i es morissin de fam i de set. Els
forasters que passaven per aquelles contrades s’esglaiaven amb
els esgarips dels condemnats a mort, penjats en vida dalt d’aquell
turó enfosquit.
Altres vegades, a banda i banda del camí els passejants que
anaven i venien de Sants, observaven com els corbs i altres ocells
es menjaven els trossos d’aquells que s’anaven consumint poc a
poc. Tot sovint, en queien trossos al mig del camí, que poc
després eren trepitjats per les ungles i ferradures dels cavalls i
ases.
Era normal que tots els que passaven per aquells viaranys
resessin una oració per als penjats a les forques. Els Goigs de la
Mare de Déu dels Desemparats deien així:
Dels que per sa desventura
En la Creu Coberta estan
Dels ossos fan sepultura
Vostres fills amb amor gran.
A finals del segle XIV, Sor Sanxa de Barcelona, va apiadar-se
d’aquells morts que penjaven a la Creu Coberta, i va demanar
permís a les autoritats d’enterrar els seus cossos en sagrada
sepultura. El permís se li concedí i s’encarregà de despenjar
desenes de cadàvers que feia mesos que es podrien en aquells
pals. Amb el pas dels anys, la setmana de Sant Llàtzer va ser el
dia triat i una munió de gent acompanyava Sor Sanxa, fins que
aquesta va morir.
Anys després, la tradició es va seguir realitzant fins que les
forques van ser substituïdes per altres formes de càstig menys
tortuoses.
Avui, encara si passem per aquelles contrades, i olorem ben fort,
podem sentir una sentor de mort que carrega l’ambient. I si els
cotxes ens deixen, i parem bé l’orella, potser sentim un esgarip
proper semblant a una frenada brusca. Desenganyeu-vos, tots
sabem d’on prové.