dijous, 5 de novembre de 2009

Els Setze Jutges


Els Setze Jutges a que ens referim no són cantautors, ni tan sols sabem si existiren mai. Els penjats que ho eren a les forques de Creu Coberta i a les altres que hi havia fora de la ciutat havien estat condemnats per uns jutges, dels que es deia que després feien un àpat. Com que es diu que la carn dels homes és tan gustosa, la llegenda explica que aquests jutges feien un àpat amb els fetges des condemnats a la forca. I d’aquí la coneguda cantarella.
Quan passegem per Hostafrancs ens trobem amb el carrer del 26
de gener de 1641. En aquells anys, la guerra dels Segadors batia
tota Catalunya, i el camp de batalla entre les forces catalanes
regides pel president Pau Claris i les del marquès de Los Vélez,
en nom de Felip IV, va tenir lloc a la Plana de Barcelona, i tingué
a la muntanya de Montjuïc un dels principals escenaris. Entre els
militars principals hi havia Francesc de Cabanyes, el conseller en
cap Joan Pere Fontanella, Joan Baptista Montfar, Josep
d’Ardena, Josep de Pinós, Joan de Copons, Casellas i altres a qui
el Poble Sec li ha dedicat el nom com Tapioles o Radas.
La llegenda ens diu que durant la famosa batalla de Montjuïc, es
va fer de nit i encara continuaven els tirotejos a la falda de la
muntanya. Com que els catalans no podien identificar els seus
entre la foscor, quan veien que hi havia un grup de soldats aviats,
pronunciaven el mot “setze”. Si se sentia que contestaven
“jutges”, no hi feia res. Si no, recomençaven els trets.
Aquest fet és el que en lingüística anomenem zidgolep, que no és
res més que un mot difícil de pronunciar per aquells que no tenen
una llengua com a pròpia.
Els castellans, incapaços de pronunciar “jutges” eren
desemmascarats amb aquest joc casolà de paraules, que es va
convertir, poc després, en la coneguda frase:
“Setze jutges
mengen fetge
d’un penjat;
setze jutges
n’han menjat.”
Montjuïc i els pobles de la rodalia va ser al llarg dels segles punt
de trobada de les tropes en les lluites i escaramusses abans
d’assatjar la ciutat comtal.
Durant la Guerra de Successió, Montjuïc tornà a ser camp de
batalla. Un dels personatges d’aquella batalla que tingué lloc el
14 de setembre de 1705 va ser Jordi de Hesse Darmstadt, Príncep
de Hesse. Ell és el conegut Príncep Jordi, a qui Hostafrancs
també té dedicat un carrer.
El Príncep Jordi era un dels oficials de l’Arxiduc Carles
d’Àustria. Havia lluitat amb Carles en la presa de Gibraltar i
s’uní en la seva lluita contra les tropes borbòniques.
El 14 de setembre de 1705 va resultar ferit per una bala a una
arteria de la cuixa i morí dessagnat. No va ser l’únic. La
muntanya de Montjuïc té a les seves faldes més morts que cap
altra punt de la Plana de Barcelona. I no perquè aculli el
cementiri que tots coneixem, i que ha estat qualificat com un dels
més bells d’Europa.
Tanmateix fins uns anys abans, durant la Guerra dels Segadors,
no hi havia hagut castell sinó un far petit (d’aquí el nom del
carrer Farell). La llegenda diu que, quan es construí el castell de
Montjuïc, els seus constructors van fer-hi enterrar vius a quatre
homes, un per cada pany, per fer-lo més fort. I una altra llegenda
explica que en una cova prop d’aquest castell s’hi va trobar un
cop un dragó amb set caps i tres cues.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada