dijous, 5 de novembre de 2009

L'Ajuntament segrestat


Un cop som a l’Alcaldia en el nostre recorregut per Sants, Hostafrancs i la Bordeta, cal rememorar un fet sospitós que va omplir pàgines i pàgines de la premsa del llunyà segle XIX i que fa referència a l’antic ajuntament de la vila de Sants i a les seves autoritats municipals.
En aquell any de 1848, els segrestos i les ràtzies als camins eren
comunes. El 10 d’abril d’aquell any uns lladregots i delinqüents
van disfressar-se de Mossos d’Esquadra i van presentar-se al lloc
on els regidors i l’alcalde jugaven a cartes, tal com diu la
història, tot i que no sigui gaire políticament correcte, al cafè de
Cal Baldiri, al carrer de Sants, 9. Els van ensenyar una falsa carta
del Governador per la qual se’ls detenia sense motiu i se’ls varen
endur cap a la Creu Coberta sense gaire més explicacions. A mig
camí es trobaren un dels secretaris de l’Ajuntament santsenc, a
qui també es van endur sense oposar-hi resistència. L’alcalde era
en Francesc Caparrà i també hi havia en Joan Cros, en Bernat
Capdevila i en Francesc Solà.
Allà prop de la Creu Coberta, els varen tapar els ulls i els van fer
anar enllà sense saber ben bé on anaven. Van passar per entre
camins i rieres per Sant Gervasi, Horta, la Mare de Déu del Coll,
Vallcarca i enllà cap a Santa Coloma Poc després, la vila de
Sants ja n’anava plena i els veïns esvalotats buscaven l’Alcalde i
els regidors. Tocaven a sometent a Hospitalet, Esplugues, Sant
Gervasi, Vallvidrera, Rubí i fins i tot Terrasa.
Després d’unes quantes hores de viatge, van dur-los a un lloc
fred on havien hagut de baixar tres graons i passar unes quantes
estances. A mitja tarda un dels regidors reconegué les campanes
properes que se sentien. Eren del campanar de l’església vella de
Badalona, i ho sabia molt bé perquè ell s’hi havia criat feia anys i
reconeixia aquelles campanes com si fossin seves.
Els dies passaren i els veïns de Sants seguien sense saber res de
les seves autoritats. La policia buscava i investigava.
Interrogaren el fill d’un sospitós que no tingué problema en dir
que el seu pare es feia dir per un altre nom. Era el conegut Jaume
Batlle. Els avisos dels raptors es varen succeir a la premsa i
exigiren un rescat econòmic. Després de pagar un bon sac ple de
duros, cinc-centes onces, exactament, els regidors i l’Alcalde
foren alliberats. Arribaren a Sants, exhaustos, la nit del dia 23. La
premsa recollí el moment i la vila de Sants es preparà per acollir
els seus herois.
Unes setmanes més tard i ja recuperats de l’ensurt, una comitiva
municipal es dirigí des de Sants fins a Badalona per indagar i
buscar el lloc concret on havien estat retingudes les autoritats
santsenques, fent cas al record de les campanes del regidor.
Les investigacions van tenir èxit. Unes hores més tard havien
trobat la masia, prop de l’església vella, tal com s’havien
imaginat i van poder comptar els tres graons que conduïen al fred
espai on havien estat retinguts tants dies. Era un pou mort
aprofitat després d’una mena de cova que els lladres havien fet
per acollir els il•lustres visitants.
Immediatament després, les autoritats i els Mossos d’Esquadra
de debò van detenir els impostors, a Barcelona i Arenys. Un dels
raptors va morir sota les armes de la policia i els altres,
empresonats, patiren després el garrot.
De la història se n’escrigué un romanç que fou explicat per Pere
Santfeliu, del Prat de Llobregat, a Joan Amades, el llunyà any de
1918, quan ja la premsa feia anys que havia oblidat l’assumpte.
També es recull a Crims a la Catalunya del segle XIX, de
Manuel Bofarull.

1 comentari:

  1. Aquesta història m'agrada molt. Jo la vaig copiar de l'Agus Giralt aquest estiu passat.
    De fet, aviat ja escriuré un nou article al bloc.

    ResponElimina