dijous, 5 de novembre de 2009

Les bruixes de la Bordeta


No heu sentit parlar mai de les bruixes de la Bordeta? Doncs n’hi ha hagut moltes, segons ens contà l’avi Rocamora, home vell, tan vell com el barri de la Bordeta. Aquelles bruixes eren diferents de les altres, ni eren velles, no tenien el nas de ganxo ni xisclaven. Al contrari, eren joves, tenien el nas ben fet, cantaven i reien i fins parlaven dolçament; però deien que eren més dolentes que les lletges ganxudes. N’hi havia una. Manoi, quin mirar tenia! Era un mirar estrany, dolç i atrevit. Nosaltres, joves i sense enteniment, no volíem escoltar a ningú ni als nostres pares, quan ens deien que fugíssim del lloc on eren. Volíem empaitar-les; però la veritat, teníem recança de fer-ho. Estàvem encisats per aquella falaguera mirada, esclavitzats per aquell somriure. Estava sempre asseguda dalt d’un munt de runes, en el mateix lloc, exactament el mateix, on s’aixecà després una masia que s’anomenà de Cal Bruixa, quina masia està a prop del carrer Parcerissas. En aquell temps, sols hi havia, en la Bordeta, camps, reguerots i un grapa de cases velles i atrotinades, de les que avui encara en queden moltes. El lloc era solitari i dins el misteri de la nit clara, que presidia la casta lluna, les bruixes dansaven a l’entorn de la que estava asseguda. Eren nits màgiques, frisoses, i em sentia al mig d’elles dansant esperitat en el silenci nocturnal. El meu pare, al cel sigui, tip de veure’m fer el ninot, ja que ni menjava, ni treballava, ni feia res, va voler acabar d’una vegada el meu embogiment i va anar a parlar amb el Rector de la propera
Església de Santa Eulàlia, contant-li que tots els nois de la Bordeta estaven embruixats, fins el terme que no feien cas de les pubilles i les pobres noies es migraven de fàstic i avorriment. El pobre Rector, Mossèn Miquel Palau, al cel sigui, no creia en bruixes: però creia en el diable, va pensar que tot el que passava era obra d’ell. Va organitzar una mena de processó composta d’homes ardits i ferms, que es carregaren cada u, una olla gran plena d’aigua beneita. A l’ésser al lloc de la reunió de les bruixes, hi abocaren totes les olles, mentre Mossèn Miquel resava amb veu alta, invocant al Senyor i a la Verge, perquè
fessin fugir d’aquells llocs, tots els diables disfressats de bruixes. Al poc temps d’ésser-hi, se sentiren uns esgarips estridents que venien del fons de la terra, eren crits de desesper i ràbia. Quan més enfeinat estava el senyor Rector demanant auxili a tots els Sants que hi ha hagut i per haver, un tro esgarrifós, féu trontollar totes les runes i d¡un forat va sortir un fum groc, espès i pudent que va fer estornudar a tota la gent que hi havia. Des d’aquell dia, no es varen veure més les bruixes boniques; però l’aire va quedar impregnat per sempre d’una matèria
estranya i pudenta, que avui encara si aneu a les dotze de la nit i en clara lluna, us fareu un tip d’estornudar i tapar-vos el nas i també les orelles per la quantitat de sons estrambòtics que se senten; encara que males llengües diuen que tot, tot, no ho varen deixar les bruixes com a record, sinó que s’hi va passar després alguna fabricota d’aquestes que sembla que han vingut al món per fastiguejar els pobres que hi viuen a prop. Vaig donar mercès a l’avi Rocamora per la seva història, que més o menys veritat us la transmeto a tots els de la Bordeta, perquè també s’enterin que, en el seu barri, han ocorregut coses com altres barris del pla de Barcelona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada